Ablació amb catèter de radiofreqüència de la fibril.lació auricularTècniques, complicacions i resultats

Resumo

La Fibril·lació Auricular (FA) no només és l'arítmia més freqüent en la pràctica clínica sinó que també és una de les més complexes i amb un major impacte socio-sanitari. El tractament convencional fracassa en molts casos, en els quals aquest es limita a reduir la morbi-mortalitat associada. L'ablació de FA amb catèter de radiofreqüència ofereix l'ideal terapèutic de curació de l'arítmia, però tot i els grans avenços obtinguts des de la seva descripció inicial encara existeixen moltes qüestions a resoldre sobre aquesta prometedora teràpia. La tesi es composa de diferents treballs d'investigació desenvolupats per resoldre algunes d'aquestes qüestions, concretament:- Avaluar els resultats d'una estratègia en la que la tècnica d'ablació s'individualitza segons les característiques de cada pacient.- Comparar la incidència d'estenosis de venes pulmonars, una complicació fortament relacionada amb el procediment, entre una ablació ostial segmentària i una ablació antral.- Identificar factors basals predictors de fracàs del procediment.- Valorar l'efecte de l'ablació sobre la funció auricular.- Comprovar si incloure l'aïllament de la paret posterior de l'aurícula esquerra millora els resultats obtinguts amb un procediment estàndard.- Comprovar si la utilització d'un catèter circular multipolar per assegurar l'aïllament de les venes pulmonars millora els resultats obtinguts amb un procediment estàndard.Els resultats obtinguts en el desenvolupament de cadascun d'aquests objectius van donar lloc als pertinents articles publicats en revistes especialitzades. En resum, les principals conclusions obtingudes a partir d'aquests van ser:- En la FA paroxística, amb aurícula estructuralment normal i ectòpia d'origen esquerra freqüent i sostinguda, una ablació limitada a l'aïllament ostial de les venes pulmonars mostrant activitat elèctrica obté bons resultats.- Aquesta aproximació mostra un risc significatiu d'estenosis de venes pulmonars, sent d'especial interès la utilització d'eines que permetin localitzar el catèter d'ablació amb precisió i en temps real. En la resta de casos, la creació de lesions més extenses resulten necessàries.- La hipertensió arterial i el diàmetre auricular són predictors de fracàs del procediment, i aquestes dues variables es poden utilitzar per seleccionar els millors candidats a la teràpia valorant la relació risc/benefici en cada cas.- La contractilitat auricular es conserva o millora en la majoria de pacients amb ablació exitosa tot i la quantitat de lesions creades durant el procediment d'ablació, però aquesta continua empitjorant quan la teràpia fracassa.- L'aïllament de la paret posterior de l'aurícula esquerra afecta una gran part de teixit però no demostra millorar el resultat del procediment, i no hauria de realitzar-se de forma rutinària en aquests tipus de procediments.- La utilització d'un catèter circular multipolar per comprovar l'aïllament de les venes pulmonars millora els resultats de l'ablació i hauria d'incorporar-se en el procediment tot i augmentar-ne els seus requeriments. Finalment, destacar que tals estudis no només han donat lloc a les corresponents publicacions en revistes científiques i a múltiples comunicacions en congressos internacionals, sinó que també els seus resultats han incidit directament en la pràctica clínica de la nostra unitat millorant la comprensió dels mecanismes associats a l'arítmia, i caracteritzant el procediment realitzat per millorar-ne els seus resultats i reduir-ne el risc de complicacions.